#14031
Avatar
bodi
Participant

.

La meva intenció éra anar a rodar, anar a fer kilòmetres amb l’únic objectiu de no quedar malmès i a poder ser baixar de les 4h. L’objectiu inmediat es diu Zegama i vull quedar-hi bé.

Vet ací que el KOMANDO PONENT, me’n tenia preparada una de bona. Ells també farien kilometratge (de cara a Berga) i compartirien la marató amb mi. Hosti, quin luxe!

Aquest fet trastoca el plantejament inicial i per no putejar-los massa decideixo anar un ritme més ràpid, ells no hi estan acostumats aquests ritmes tan populars, estem parlant de dos sub-3 que hauran d’anar a ritme de sub….sub….sub….ja es veurà. Intentaré anar a cinc fins que pugui, com gairebé sempre. Espero que puguin soportar el "ritme", per mi gens menys, però per ells inhabitual tot i que se la prenguin com un entrenament.

Sense voler es forma una barqueta magnífica on també si troba la Teresa (la dona de l’entranyable Pau, presi dels correcats) El ritme és per fer 3h.30′, massa ràpid per mi (porto tres setmanes entrenant per muntanya i no tinc el feeling de l’asfalt), però m’hi trobo bé, no m’amago, tots pendents de la Teresa, ella va 4arta. i pretén baixar de les 3h.40′. És una barqueta collunuda. Em recorda la de l’any passat, una de formidable compartint amb l’artur i jordigràcia. Agafar una barqueta així és collonut, el mal és que generalment no arriba mai al final.

També, com l’any passat a partir del 30 (encara estàvem per 3h.30, tot i que el rellotge avui era el de menys) ja afluixo, encara arribo a l’avituallament del 33 per omplir dipòsits. La Teresa i el Pau, que s’hi acaba d’afegir, se’n van i no els puc seguir. En Luigi també arriba a la nostra alçada i el perdem de vista. Collons, ja hi tornem a ser. Sensacions conegudes, reaccions familiars, malauradament, ja hi tornem a ser, amb la diferència de que avui no tocava. Ponent m’espera. Tinc les cames carregades i em fan molt mal els genolls. A cada avituallament hi paro, m’els refresco hi tornem-hi. Jo els hi dic que tirin, jo ja faré la meva, la pel.lícula ja me la sé. Sé com acaba. No hi ha manera, com a bons "capitans de vaixell", no em volen deixar naufragar sol. El Jordi amb les seves gesticulacions, alertant dels perills de la carretera, animant el cotarro, controlant la situació fins i tot quan li apareix el seu company de penúries: el flato. Ell dissimula per no crear alarma gens es menys. Un tros d’home, n’hi ha un tros, es clar. Un company. Un amic. El Joan fa menys "soroll" m’havien dit que parla poc, es veritat. Ara és a l’esquerra, a davant, li agrada anar més per la dreta. Cara de patiment….si anàvem a 5 ! ! ! !, és l’estil, el de cadascú, el que li anat tant bé. Un altre tros d’home, encara que minyó. Un company. Un amic.

Continuen amb mi fins el final. He de parar als avituallaments per refrescar-me….els genolls!!!!, quina xorrada, suposo. Quan correm, ho fem a +- 5’30….em deuen maleir els ossos!!!! A l’últim km. intento regalar-los una progressió que puc mantenir fins creuar la línia d’arribada. Tot sia per baixar de 40′ ! He vist les fotos. Hem quedat bé. Un "papus verd" per davant d’aquest dos mites de Ponent ! ! ! ! l’enmarcaré, je, je,je …..

Una altra al sac, la de Crist, 33, com el canal, ben compartida durant el cap de setmana amb bones menges, bona companyia, bones tertúlies…..Fins l’any que vé que hi tornarem, oi? A veure si la resta de Ponent també la marca al calendari. Val la pena.

Salut 😉

.