#9121
Avatar
jordigràcia
Participant

Hola companys i companyes!!!

Això ja está fet. No puc dir res que no hagin dit ja els altres, però ho intentaré.

Del viatge i la ciutat, només dir que va sortir tot a la perfecció. Arribada gris i sortida impecable. Millor del que haviem previst. Tot va anar a més. No teniem massa temps per recòrrer-la a fons, però va ser suficient per endur-nos cap a casa una sensació immillorable. Si de cas, jo que sòc un professional dels trens, us afegiré que la precissió alemanya no és cap tòpic: és una realitat. Per altra banda vaig disfrutar veient uns trens antics però ben cuidats i nets. Què dic nets: netíssims. Ni pintades, ni graffitis, ni llaunes per terra, ni diaris abandonats… tot un exemple de civisme (com aquí).

I va arribar el dia. Al "hall" de l’hotel ens felicitaven amb un cartell per les condicions òptimes que tindriem per còrrer: entre 9 i 15 graus i només un 15 % d’humitat. Meravellós. Després d’un estiu generós pels corredors, doncs no hem patit força calor, arrib la marató i els deus del cel ens ho posen així de bé. Un cop al carrer, només un núvol negre amenaçador, però no va fer mal.

La sortida perfectament organitzada, amb carrers d’aproximació per a cada paquet de pitralls i les zones de recollida de roba molt fàcils de trobar seguint els cartells i les indicacions.

Arriba el moment de sortir i encara no em crec que he d’intentar seguir el ritme de l’Artur. En certa manera em fa una mica de por, doncs no perdona, i menys sabent que l’hem preparada a consciència per ancon seguir-la en 3:30. Ell ja els fará, de ben segur, però jo sòc fràgil a partir del qm. 30 i de vegades dubto si no pagaré car els 5 minuts/qm. Tot i aixì, m’he proposat treure forces de on no quedin i per mí no será, encara que…

Tenim la sort de sortir només 2 minuts i mig després de donar la sortida i al ritme previst (en Diego, que va fer 4:04, va trigar 24 minuts a còrrer). Els primers quilòmetres, sensacionals. Esquivant gent i posant el màxim cuidado per no ensopegar amb les sabatilles d’algú. I posant el freno de tant en tant. No sé si per anar sobrat de forces o pel neguit d’arribar al 30, a veure qué passava aquesta vegada.

I com us ha dit la meva llebre (llebre de luxe, per cert), va arribar el 27 i em demana si puc apretar per guanyar uns segons que anem perdent des de fa una estona. No cal res per que m’en adoni que hem arribat fins aquí. Jo faré el temps que faré, però ell, que está com una moto, no ha de fer el meu. De cap manera. Intenta quedar-se amb mí, però tinc la sort de que toca aigua i m’amago per que s’en vagi tot solet, que prou que m’ha fet portant-me a aquest ritme tant bó. A partir d’aquí baixo el meu, però també m’en adono que passaré el 30 molt dignament i no hauré de parar si no és per beure (ostres de gots).

I així va ser. Poc a poc van anar caient i amb poques molésties. Tot i aixì, confesso que cap al 36 vaig pensar que era la meva darrera marató. En aquell moment no tenia ganes de patir més.

Però la gent animava cada cop més i omplia totes les tanques a mida que ens apropavem a la porta de Brandenburg. Quan la vaig veure, de lluny, vaig poder apretar una mica més.

Ningú no m’havia dit abans el que m’esperava. En passar la porta, quedaven 300 metres fins l’arribada. A cada costat dues tribunes plenes de gom a gom de gent fent palmes al ritme de "Zorba el griego". El ritme de la música anava pujant i els que corriem junts en aquell moment ens miravem i reiem. Ens varem encomanar de l’eufòria i també feiem palmes amb ells. Però no unes palmes qualsevol. Potser van ser les més fortes que havia fet mai. Era una bogeria. El cor es volia sortir de lloc amb uns batecs inoblidables i el núvol era de cotó, i d’escuma, i tot era felicitat. Poca broma: emoció en estat pur.

Van ser 3:42. Volia 3:30, però sòc feliç. Nova York és Nova York, però em quedo amb aquesta.

Felicitats a tots els que van còrrer. Gràcies als que ens han acompanyat i als que ens heu animat.

Gràcies, Artur per apretar-me als entrenaments. Si hagués estat sol no m’hagués exigit tant, segur. Gràcies per portar-me fins aquell recó que em va permetre amagar-me. El meu temps, que per a mí era impensable fá uns mesos, ha estat també pel teu ajut.

Tens raó, sempre ens quedará Nova York.

Una abraçada a tots.