#13754
Avatar
homedferro
Membre

i de l’homdferro que n’haig de dir? Aquest un penques, diria que no ha patit gens

El dia comença altre cop aviat, a les 6:45 de la matinada (si, heu llegit bé, matinada!) em passa a buscar en Kaiser. Insisteixo, que no hi ha curses de dissabte a la tarda!!!!!???. I anem cap al Barris Nord, punt de trobada. Allà ja ens esperen en Bru i en Crit, i plegats esperem els cinc minuts d’en Madjoker. El cel amenaça, però es que s’ha escrit res mai d’un covard? Doncs au! Cap a Sanaüja falta gent!

Durant el viatge em prenc la llicència de fer una dormideta en el Kaisermòbil mentre sóc tranquil•lament conduït fins a la bonica població de l’alta segarra.
Aparquem i em vaig desvetllant, just a temps per veure que plou, i no pas poc.

Anem cap a la sortida i fem la retirada de pitralls, sota l’aixopluc d’uns porxos, que es on hi tenen muntat la paradeta. Amb els dorsals a la ma, ens dirigim a fer un cafetet i les preceptives buidades al bar que hi ha just davant.
Talladet a la gola, saludem a en Danic, en Quim i la Imma, que ja ens comuniquen que no prendran la sortida, que Viena és a tocar.
Acabem el tallat i les visites al senyor Roca, i quan sortim ens en adonem de la magnitud de la tragèdia que se’ns acosta. Cau aigua a bots i barrals. Un aiguat amb totes les de la llei.
Sentim rumors que s’anul•la la prova, que es retarda, que s’ajorna… però només son rumors. Ens acostem a l’organització i ens trobem amb en Arctos, que ja riu! Ell ja sap el que ens espera… i riu!
Finalment es posa en clar, la sortida es farà uns minuts més tard. O sigui que cap al cotxe a canviar-se. Cap allí ens encaminem. Mentre ens anem preparant, que si buff, que si gorra, que si una samarreta, que si dos… en Kaiser ens comunica la seva (sàvia, amic meu, sàvia) decisió que no prendrà la sortida.
Doncs passem el control de dorsals i on havíem de ser 130 som menys de 80 valents (inconscients?) preparats. S’ha afegit en Karri, que encara no l’havíem vist.

En Saltamarges ens fa una breu descripció del que serà el recorregut i ens dona quatre indicacions de com està la cosa… cartells de perill, vigileu per aquí, vigileu per allà… De tot allò que s’havia escoltat que en cas de pluja o mal estat es traurien parts del circuit o es desviaria per un altre costat, res de res. Circuit original i que nostresinyó mos agafi confessats!

Pum! I sortida! Com sempre, les sortides, sigui la prova que sigui es fan ràpides. A mi m’agafa en fred… i veig com els tren Km0 surt de l’estació en destinació l’arribada, i jo ja d’entrada busco la meva butaca al vagó de cua.
La primera volta de quatre quilòmetres ens tornarà a dur al poble, tot fent una primera pujada amb el punt de mira a una enorme, però ENORME estelada que penja del castell. Aquest tros vaig veient les llampants com agafen posicions i es desmarquen ràpidament, quan de cop i volta, uns dels viatgers del vagó de cua, se’n adona que el seu bitllet es de primera i passa vertiginosament cap a davant, no fos cas que el revisor li digues qualsevol cosa. En Arctos em passa com una bala… en pujada!!! I amb samarreta nova!

M’acoplo gustosament amb un grup de cinc o sis i anem fent la pujada sense pressa, però sense pausa, i la baixada, ostres que bé m’ho passo a la baixada! Saltant, triscant, d’aquí cap allà. Vaig amb una parella que son del poble, o se’l coneixen molt bé i saben per on van, i això és nota.

Acabant aquesta primera vola, passem pel mig del poble, i la gent ens fa sentir la seva escalfor, amb crits, aplaudiments i amb molt d’encoratjament. Veig en Kaiser i per uns moment l’envejo. Jo ja estic moll, completament moll i noto les cames, i és molt d’hora per notar-les… I ell allà, cridant-nos i animant-nos…

Comencem la segona volta, molt més llarga aquesta, i com no podia ser d’una altra manera, la comencem pujant. Aquí el terreny es complica, i les relliscades comencen a ser habituals. Jo porto un estabilitzador al turmell dret. Sort d’això, si no, de ben segur que no hagués acabat bé.
A aquestes alçades de cursa, completament moll i sense poder anar més ràpid, es perden els companys. Em quedo amb un del Racing Cervera, que em comenta que la va fer l’any passat, i que ell mirarà d’arribar al control del quilòmetre nou, i allí pararà. Jo li dic que de moment, miraré d’arribar-hi, i allí decidiré que faig i que deixo de fer.
Durant la pujada, el perdo de vista, he d’anar molt centrat en mirar on xafo, i no perdre de vista les cintes. Les roques, les pedres, el fang, la meva patositat natural, tot juga a favor de foter-se una nata de campionat. Hi ha trams en que comença a ser difícil passar pel mateix lloc on vol passar l’aigua. A trompicons i rellicades vaig pujant fins arribar a l’avituallament on em retrobo amb el company del Racing Cervera, que definitivament diu que plega. La veritat, allà estant, amb els plàtans, el torró (mmmmm!!!!) l’aigua i el foc que han fet amb mig bidó, realment hi convida a quedar-se.
Però hem vingut a jugar, no? Doncs juguem!

Continuo, ja sol, anant resseguint cintes, quan, si per un moment em pensava que plovia, el diluvi que cau durant la propera hora, s’encarrega de ensenyar-me que sempre pot ploure més del que un es pensa. No paro de donar gràcies per la gorra que porto, que, em permet tenir uns centímetres de visió.
El paisatge segur que és brutal. El que se del cert que son brutals són les relliscades i caigudes que em vaig fotent! En aquest punt, ja hi ha tanta aigua que cau de dalt com la que vaig trobant per terra. L’organització va determinar que passar pel llit del riu seria divertit… segur que si, però qualsevol altre dia. El riuet, revingut amb fúria per l’aigua caiguda des de divendres, es troba valent i creix. I reclama el que per dret històric li pertoca. I jo no m’hi oposo… però no trobo manera d’explicar-li… No és possible passar per on determinen les cintes, bé, no és possible sense catiusques ni batiscafo. O sigui que surto del circuit uns metres, evitant que al passar per allà, l’aigua m’arribi a mitja canya. L’opció és transitar per un fangar on realment és complicat i carregós avançar, car el fang no t’ho possibilita.
Els camps llaurats, anegats d’aigua, son una trampa perfecta per perdre el ked a poc que et despistes. El fang ja forma part del meu ésser, doncs en tinc tant com pel (no pas al cap… pero al pit! :mrgreen:). Una última pujada és el punt culminant… Caic dos o tres cops seguits, doncs no m’és possible mantenir-me dret i moure’m alhora. Es com estar en una pista de gel amb baixada amb els patins més esmolats del mon. Finalment trobo la manera de baixar… em poso de cuclilles i deixo que la gravetat faci la resta. Faig anar els braços i les mans a mode de pals d’esquí, i es aquesta la sensació que tinc. Que estic esquiant! Així i directament amb el cul a terra es com faig tota aquesta última baixada.
Després, els tres o quatre quilòmetres restants que queden els faig corrent, amb sobreprès de tot el fang que porto a les malles, a l’esquena i a les sabatilles… Incomprensiblement, l’únic cop que em perdo es aquí! Devia faltar poc per l’últim km quan de cop em paro astorat i em fixo que fa estona que no veig cap cinta… em malfio i torno endarrera. Al poc constato que efectivament m’havia colat i ves a saber tu on anava… Rectifico i enfilo l’últim tram amb un bonic cartell que m’indica que “només” queden 500 metres…

Entro de nou al poble, i pujo un carrer, em trobo vilatants que paren el seu anar i m’aplaudeixen… ostres gràcies, però no se si em mereixo el vostre reconeixement… penso que torno a anar últim. Just abans de fer l’últim gir que dona a la plaça on finalitza la prova, veig els grallers que es posen a tocar. Ho veig clar, ho fan per mi! Carai, tot i estar xop com un pop, se’m posa la pell de gallina….
Enfilo el metres que falten i fi!

En passar meta, els companys de Km0 em cuiden i em mimen com no em mereixo, que si un em tapa, que si l’altre em va a buscar l’aigua i em dona de veure del seu Aquarius, que si l’altre em porta un entrepà, que si em duen a les dutxes… caram nois! Ni a la reina de Saba la tractaven així!
Després de la dutxa amb aigua CALENTA, ja és una altra cosa. Les coses es veuen diferents després de dutxar-te, menjar i beure.

Ara toca fer balanç…

En lo personal, estic força disgustat. No volia fer mes de 3:15 i vaig fer tres quarts d’hora més. L’aigua i el fang no son excusa. Els altres també en tenien. A més no vaig acabar gens cansat, ni mal a les cames ni res de tot això. Si que es cert que duran la cursa vaig patir, doncs relliscava i queia i això me feia estar en tensió. Però acostumo a encertar els pronòstics, i jo m’havia pronosticat passar un quart de les tres hores… Per tant, no puc estar content amb el meu rendiment.

Pel que fa a l’organització, sé que és dificilíssim la situació en que la climatologia us va col•locar. Però el circuit, pels quatre que vam vorejar o vam tardar més de 4 hores era de totes totes, impracticable i les dos últimes baixades, eren realment perilloses. Els avituallaments, controls, repartida de pitralls i demés serveis, perfecte! La tinc anotada en l’agenda, per què l’any vinent serà algo personal…