#10179
Crit
Crit
Membre

Bon vespre,

Sortim dijous cap a Euskadi i fem nit a Zarautz. És fosc i ens passegem per uns carrers estrets abans de trobar l’hostal, plou, la calma hi és extrema. Dormida fàcil i ja som divendres.

Acabem de visitar la població, amb la platja més llarga del país, com la nostra més petita, en això guanyem. Enfilem una carretera retallada i dos minuts i toquem Guetaria, poblet més petit arrelat a la roca conegut per tenir un txakolí de denominació. Comprem un parell d’ampolletes i decidim d’encarar cap a Donosti, massa pluja per passejar.

A Donosti ens anem retrobant amb la colla de km0’s que ocupen la pensió. El fash-back és impressionant i em puc veure als ulls del madjoker, Edu i Sime anant a buscar el pas al món del maratonians. N’estudio els gestos i em complac. El primer ens segueix la corrent en el neguiteig que li plantegem, però la mirada és de seguretat, hi ha fet moltes voltes, però ho té i ell ho sap. El segon es deixa arrossegar per la pressió, els nervis li poden jugar una mala passada. El tercer ho té més clar que ningú: només hi té a guanyar. No sé en quin m’identifico més.

Els dinars i sopars en grup em regalen un parell de moments per alçar el cap i fer una visió del conjunt. El Segarrenc sé que també se n’adona, sóc feliç.

Diumenge s’aixeca fresc i amb la lluna al cel com fa temps que li havia dit. Cap a Anoeta amb la mateixa sensació d’observador que fa dies. L’objectiu personal no em sedueix. Crec que, com en el cas dels companys, la marató es decideix a casa, el diumenge només es corre. M’equivoco quan penso que el pas dels quilòmetres em canviaran d’estatus. Mai trobo el ritme i això no té secret, o vas fàcil o no vas. No vaig fàcil i al km. 25 decideixo que no cal tocar el foc per adonar-se que crema. Vaig a buscar les dones al km.30 i punt i final. Malgrat tenir-ho decidit, la ràbia reneix en abandonar l’asfalt, la calmo i em complac d’haver-li guanyat la partida.

A Anoeta només puc esperar els companys. Un a un es mostren orgullosos d’haver-ho aconseguit. Tots, però, passats uns dies us adonareu que gairebé tot estava decidit abans de sortir, no s’hi valen les sorpreses. Per mi, sí, tot sigui dit, em soprèn la maduresa demostrada pel Madjoker, sí senyor!

L’Homedferro somriu de mala manera, s’ha retrobat de mala manera. El Montoliu és marciano, ja ho sabíem, desmitifica la prova! El Sime és un acudit: diu que era un home que fa mil anys feia 110 m tanques, va pedre mil quilos en mig any, va fer el primer deu mil al setembre, la primera mitja a l’octubre i la primera marató al novembre… El jmarkala per un dia va ser el més jove del grup, t’has guanyat uns peus nous, de veritat. L’Edu hauria de ser el més orgullós de tots, entre tu i jo, vas ser l’únic que et vas comportar com un maratonià de veritat, vas patir i lluitar, et regalo el teclat, de veritat, paga km0, però comparteix el moment amb nosaltres, sisplau. Neus, Quim-Imma, i tants altres, gràcies per ser-hi, enhorabona a tutti.

Pugem al cotxe i una horeta més tard ho matem com ho hem començat: menjant!! ,a l’àrea ja clàssica, de Pagozelai. Dos taules de km0’s!!! Com voleu no créixer amb tot el que arribem a menjar?

Mil gràcies, mil esker també a les ànimes que sustenten el somni!

Salut, Ponent!!!