Uieppsss!!!!
La marató no té un valor absolut, el valor, li dóna un mateix, com tantes coses a la vida.
Jo no sé si corro per salut o perquè sense córrer em sembla que no sabria viure. A la vida tot funciona igual, els reptes són personals. Per una persona pot ser important tenir una casa i per una altra no, una es decepcionarà per no tenir-la i a l’altra no.
Jo dóno importància a la marató perquè és un repte que em marco. El patiment, no diré mai sacrifici, que em costa serà proporcional a la felicitat que en tregui en aconseguir-ho. Si no ho aconsegueixo, uf, unes vegades m’hi emprenyaré i d’altres no.
La marató ens ha canviat la vida? Doncs, no seran aquests 42 km allò que me l’ha canviada. Però… alguna cosa hi ha, no sabria dir què, però hi ha quelcom que fa que quan parlo amb un maratonià sé que hi compateixo moltes coses, de fet, puc estar a qualsevol país i si me’n surto compartir tertúlia amb qui sigui.
Resumint i tancant que m’embolico. Si tu fas 1000 i te’ls planteges com un repte, t’importarà fer-los o no, segurament si demà faig 1000 metres com qui res, doncs no em faran ni fred ni calor. I 42 km? Doncs exactament igual.
Jo sempre dic que després d’unes quantes petacades contra el mur, tot, en la vida, comença a ser relatiu.
Au, no me la desmitifiquin 😈