#13788
Avatar
segarrenc
Participant

Salut companys,

No saps com subscric la majoria dels teus posts albertbo. Quan una trajectòria és llarga, sobretot en un popular, les veus de tots colors. No són ben bé les mateixes circumstàncies però quan pel motiu que sigui et veus allunyat de l’asfalt i dels camins (en el meu cas de La Mitjana especialment) et falta alguna cosa important, part de la teva pròpia essència i ja se que tot és molt discutible segons el punt de vista des d’on es veu però jo quan no puc córrer tampoc sóc corredor.

I tampoc em veig amb cor de parlar de curses i entrenaments quan no formen part de la meva rutina, perquè córrer és com l’aigua que flueix, ens dona una part de vida i sobretot l’energia del moviment. La mateixa aigua quan s’estanca és malmet.

Com sóc esportistamaníac aquests darrers temps he seguit els play-offs de l’eurolliga, nba, la champions, copa del rei d’handbol, l’amstel gold race, la volta al país basc, l’acb, la lliga…..i segur que encara me’n deixo algun. Molts d’aquests els he vist per la tele, però ara estic seguint per internet els segon partit entre els Spurs de San Antonio i els Suns de Phoenix. Crec que porto sort als Spurs, l’altre dia, el de les dos pròrrogues quan vaig començar a seguir-lo San Antonio tenia pràcticament el partit perdut. Avui connecto a la mitja part, guanyaven els Suns per 61 a 54, mentre vaig mirant posts del km0 parcial de 17 a 2 a favor de San Antonio, ara ha acabat el 3r quart 27 a 11, per tant 81 a 72.

Al gra, de tot el que he vist i llegit tots aquests dies el que més m’ha cridat l’atenció ha estat una col·laboració del Jose Montero al mundo deportivo d’ahir. Parlava del reencontre amb els àrbitres que van pitar la final de l’eurolliga que el Barça va perdre amb l’Olympiakos a Roma amb el tap il·legalíssim del Vrankovic. És com si m’hagués vingut una altra vegada aquella jugada al cap, i un altre espectre de l’hades culer s’hagués tornat a aparéixer. D’acord que si el Montero hagués esmaixat aquella pilota parlaríem d’una altra història perquè l’entrada a cistella, potser pel que passa després, es veu fins i tot lenta. Però després de la ràbia, indignació…..sabeu que és el que m’ha cridat més l’atenció d’aquella desafortunada jugada? L’aparició com una autèntica exhalació de l’Stojan Vrankovic buscant aquella pilota impossible si ens atenem a que qui corria cap a cistella era un base-escorta de metre noranta i pocs, en teoria molt més ràpid que un pivot de més o menys dos quinze. El tap no era correcte, però quants jugadors alts haurien fet aquell esforç, aquell sprint quan tot estava gairebé perdut? (Spurs 94 Suns 81 a 6:02 del darrer quart). Si recordeu el Vrankovic era el jugador que feia una pinta d’indolent que espantava, a totes les fotos careto de son, i jugant mai semblava donar tot el que tenia, és el jugador que mai hagués volgut al meu equip. Però en aquella jugada sempre m’hi he tret el barret.

Potser és una de les coses que m’encisen de l’esport popular, i especialment de l’atletisme de fons, la quantitat de gent que ho dona tot, sense reserves per una petita satisfacció personal, en la modèstia pròpia de cada marca, en la il·lusió de cada passa, en un esforç generós sense reserves. A l’esport popular tots som campions, perquè si ens exigim tot això a canvi d’una riquesa personal (però absolutament immaterial) què els hem d’exigir a les estrelles de l’esport professional que reben autèntiques fortunes de diners i tot tipus de bens materials? Com a mínim que la seva dedicació estigui a l’alçada dels seus sous i lluentor de l’status que els hem concedit. Segur que aquí podríem parlar ben bé d’estrelles, estrelletes i estrellats.

Però sens dubte els Spurs brillaran, i molt a la història del basquet (3 anells els últims anys, campions l’any passat) perquè en l’eix Parker, Ginobili, Duncan, cadascú sap oferir el millor de sí mateix quan arriba l’hora de la veritat. Crec que són molt menys equip que els Suns, on l’eix Nash, Stoudamire, O’Neal compta amb l’ajut de luxe Barbosa, Diaw, Bell, molt més valuós del que poden oferir Finley, Bowen i Oberto. Bé, al final 102 a 96 amb 18 punts, 17 rebots i 4 assistències del Tim Duncan, 32 punts, 3 rebots i 7 assistències del Toni Parker i 29 punts, 3 rebots i 3 assistències del Manu Ginobili. Al primer partit els registres van ser molt similars, els de les autèntiques estrelles que parlàvem. Crec que els falta equip perquè aquest any tots els rivals s’han reforçat molt i la lluita a la conferència oest serà impressionant. Ara posen la eliminatòria 2 a 0 i no se on arribaran, però caiguin quan caiguin s’hauran guanyat el valhalla, no se’ls podrà demanar més.

Una abraçada a tots.