#9548
Avatar
homedferro
Membre

Aprofitant el buit que ens ha premés momentàniament l’absència d’en Segarrenc (com t’enyorem company) em permeto d’escriure unes línies

Ahir, en el tram final de la tirada llarga que vaig fer, quan finalment em vaig trobar sol davant de 6 o 7 quilòmetres que em faltaven, de forma brutal e imperiosa un pensament es va anar apoderant del meu cap. Vull fer una marató i m’he saltat un més i una setmana d’entrenaments; i ara, en set dies he fet 21, 15, 10 i 30. Això, el meu cap sap que no és correcte i que no és el camí. Però tot i això, continua el meu ofuscament a anar a Donosti.

Ahir, després de 30 quilòmetres i tres hores de serrar dents, no se si el meu cos hagués estat capaç de fer gaires coses més. Per tant, la lògica em diu que no he d’anar a Sant Sebastià a per la mítica distància. No obstant, hi ha un què dintre meu, que m’impulsa a fer tot el contrari. Anar-hi hi patir, i fer-ho.
Què és aquesta part irracional que ens impulsa a fer aquest tipus de coses? Com pot ser tant poderosa que s’imposa al nostre raciocini? I com pot ser, que, essent-ne conscients, ens hi dobleguem amb tanta facilitat?

No estic físicament preparat per fer la Marató de Donosti, però hi aniré i la faré.
No estic psíquicament preparat per fer la Marató de Donosti, però hi aniré i la faré.
Què és el que fa que faci afirmacions com aquestes? On queda la part racional que se suposa que ens mana?

Després llegeixo que el jugador tal (de milionari sou) no ha jugat un partit per “precaució”… com que per precaució??? Que vol dir per precaució??? Precaució de què??? Potser no cobrarà igualment jugui o no jugui, es trenqui o no?
O que per ventura es refereix a que jo, com a esportista no professional no n’he de tenir de compte. Jo si que m’he de reservar. Tingueu per segur que el dia desprès d’una marató he d’anar imperativament a treballar. El dimarts 27 m’esperen a les feines, i no els hi expliquis si fan mal les cames o el capo si estic cansat.

I doncs? Ho tenim tot en contra però seguim obstinats. A qui no li diuen els seus propers que li falta un bull? Que quina necessitat hi ha de fer el que fem? Quants cops ens em sentit “si veus que no pots, pares”, “si has de caminar, doncs camines, que no passa res” “si no surten els temps, doncs afluixes i ja està”… i què pensem mentre ens ho diuen? Que de necessitat no n’hi ha cap ni una, però ves, ens agrada…
Que si hi anem, no és per parar…
Que si hem anat a córrer, es a córrer, no a caminar…
I que no, que si no surten els temps, doncs és una bona merda!

Com pot ser que essent un esport tant racional, des del punt de vista que cal molta preparació i dedicació, que tenim al cap entrenaments, temps, distàncies, mitges, càlculs diversos, distàncies, comparatives, que sabem no només el que fem nosaltres, si no el que fan els altres, que ens hi fixem, que estudiem, llegim articles, revistes, fòrums; com pot ser que tot plegat, acabi supeditat a decisions irracionals, de cop de geni, de com deia mon pare, de cop de puny damunt de la taula…

Això és el que he fet jo. Se que no tinc la preparació ni justa ni necessària, se que no ho hauria de fer, se que me’n ressentiré un temps, que els meus propers pensen que és una atzagaiada, que no té lògica i que els meus “tests” per dir-ho d’alguna manera no han arribat ni de lluny ni a mantenir les expectatives i que de fer-ho, em trinxaré i potser per reis podré començar a aixecar el cap.
Però hi ha alguna cosa dintre meu que em reclama que ho faci, és un ent irracional i carent de qualsevol tipus de lògica . És aquella cosa que ahir em va fer córrer sis o set quilòmetre sol, quan no podia més i quan el que volia fer era anar-me’n a casa.

I a més és força curiós, jo la tinc per coses així! No ho tindré pas per l’esforç que em reclama baixar de 40’-1:30-3:30… tot i que encara que només sigui un cop, ho faré! :D
)