#4003
Avatar
segarrenc
Participant

Salut companys,

Cada entrenament un plaer, cada cursa una festa

Llevar-se al matí, més aviat segons el lloc on haguem d’anar, la dutxa i l’esmorzar tant comuns a tots els altres dies són especials els dies de cursa. Ja t’aixeques amb un altre tipus de vibracions, preparar la roba ja és el començament d’un ritual que es perllonga durant unes hores. Si la sortida és en grup, la trobada amb els primers companys, el desplaçament i la tertúlia durant el viatge. Arribar i trobar un bon lloc per aparcar.

El primer contacte directe amb la cursa és veure la llista d’inscrits i anar a buscar el pitral, les primeres converses amb altres corredors, a mesura que transcorre el temps comencen a arribar coneguts de tot arreu, un cafetó i més coneguts fins a l’hora d’anar al cotxe a posar-se el pitral i treure’s el xandal. L’escalfament, cadascú als seu aire, grups cap aquí, grups cap allà, algun agosarat fent canvis de ritme. Arriba l’hora de posar-se darrera la línia de sortida, tothom amb les ganes de que comenci.

Amb el temps pots arribar a conéixer moltíssims dels companys que et trobes habitualment a les curses, perquè hi has parlat tot recollint el pitral, perquè hi has corregut uns kms, perquè hi has parlat a la zona de recuperació amb un aquarius a la mà, tots els que som allà compartim com a mínim una cosa, però que es prou important per tots nosaltres. Hi ha una bona companyonia.

De tota aquesta pila de companys, n’hi ha uns quants amb els que tenim una relació especial, els que ocupen la nostra franja d’espai-temps a la majoria de curses, uns segons-metres pel davant, fem kms junts, uns segons-metres al nostre darrera. Els tenim associats a moltes curses perquè d’alguna manera són part de la nostra cursa.

Hi ha una llei no escrita respectada per la majoria de corredors, als minuts previs de cada cursa no hi ha ningú que estigui gaire fi que entreni bé o que s’hagi escapat d’algun costipat recent. Sincerament, no hi ha malícia, tothom sap que encara que estiguis en un moment òptim, qualsevol circumstància ens pot fer córrer una cursa pèssima. A més a més, l’arrogància no casa gaire amb el nostre esport, així que majoritàriament s’opta per la prudència.

Sol passar que una vegada llençada la cursa, transcorreguts 2 o 3 km veiem aquest company que solíem veure corrent amb nosaltres o uns pocs metres pel davant molt més enllà, "si que ha sortit fort" pensem, però després d’uns quants kms més enlloc de recuperar-li terreny l’anem perdent de vista, no podem evitar mirar el crono i veient que anem força bé també "collons, com va per no entrenar gaire" i si l’esforç ens ho permetés segur que una rialla de complicitat se’ns dibuixaria a la cara.

Segurament és l’esport que se’n alegra més dels progressos dels companys, rivals a la cursa. Molts companys m’han servit de referència, i jo a la vegada he servit de referència a molts altres, però m’he alegrat sincerament dels progressos de tots i ells s’han alegrat dels meus. Perquè a la cursa no hi sol haver concessions i ens deixaran o els deixarem en aquella pujada, en un canvi de ritme, a l’últim km i una vegada acabada la prova discutirem la jugada, el moment aquell que ens hem sentit Bekele o que hem flaquejat estrepitosament.

És obvi que cada victòria personal meva (rendiment segons l’estat de forma i complir unes expectatives segons això) m’omple, però també la de qualsevol company. Perquè la seva victòria, encara que m’hagi passat i superat durant la cursa no és sobre mí, sinó sobre les seves expectatives i la seva lluita, que és el que compartim, la lluita per superar-nos a nosaltres mateixos.

I som tant privilegiats que en aquesta lluita estem acompanyats per un grapat de bons companys. Per això m’agrada tant estar amb i entre vosaltres.

Una abraçada