Marató de Barcelona 2015

El tema conté 0 respostes, té 0 opinions, i s'ha actualitzat per última vegada el  Arnau fa 2 anys, 8 mesos.

  • Autor
    Entrades
  • #3702

    Arnau
    Participant

    La marató de Barcelona sempre serà especial per a mi. Allà vaig córrer la meva primera i allà volia acabar la meva desena. Sense entrar a valorar el preu i tots els aspectes materials que la envolten, aquesta és una cursa espectacular que tenim al costat de casa.

    Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules o almenys jo no en sé prou. Per a mi la marató és una olor, aquella que es sent en el guarda-roba mentre et canvies i et segueix fins al calaix de sortida. És una barreja de colors de les milers de camisetes diferents que vas veient des del moment en què arribes fins que marxes. És un so característic de fons en que s’escolta corredors que comparteixen emocions, música i llengües ben diverses. És una mirada i una expressió carregades d’una infinitat de sentiments que la majoria compartim en més o menys mesura. És una esgarrifança que se’t clava a la pell i que no et pots desprendre fins que comences a córrer i que va i torna durant tot el recorregut. És una imatge panoràmica d’una recta encapçalada per dues torres majestuoses, vestida per uns quants arcs i que s’acaba en una font màgica. La marató és molt més que una cursa, la marató és una expressió de pura vida.

    Tenia moltes ganes de córrer a Barcelona, aquesta és la veritat. Ni els problemes físics del genoll i pubis restaven aquesta il•lusió de tornar a estar a la línia de sortida. Vaig gaudir molt de la cursa, abans, durant i després.

    Fins al quilòmetre trenta quasi ni me n’adono, em trobo genial, el ritme és còmode, l’ambient és espectacular i deixo que em porti, trobo als meus pares a la meridiana (incondicionals com sempre), escolto de fons “Tunel of love” dels Dire Straits (d’una de les moltes bandes de música que hi ha al llarg del recorregut) i se’m posa la pell de gallina. En no sé quin quilòmetre, extasiat de tanta emoció, penso que això acabarà massa ràpid…

    A partir del quilòmetre trenta totes les bones sensacions s’evaporen. Només me’n queden dotze però ara sé que aquests passaran lents. M’he deixat emportar, he comés el típic error del novell en la distància. Em ric de mi mateix, soc conscient que em tocarà patir, però jo m’ho he buscat. Planejo una estratègia mental per enganyar-me: “arribo al 36, allà hi haurà els pares i veure’ls em donarà prou energia per arribar a meta.” És tan lamentable el discurs que torno a riure. Decideixo que és l’hora de fer anar els gels energètics, que sempre porto a la butxaca però que mai faig anar.

    Gel energètic al trenta. Prou be. Arribo al 36 i veig al pares. Alegria immensa! Però vaig cansat, les cames pesen, els quilòmetres no arriben i tinc la sensació que els minuts em cauen damunt com una llosa (res més lluny de la realitat, per sorpresa meva). És el moment del segon gel energètic.

    Em fa molta mandra, però molta, molta mandra haver de fer els últims dos quilòmetres paral•lel cap amunt. Així que veig el quaranta em permeto una mica d’alegria entre tant cansament i m’obligo a escoltar tots els crits d’ànim del públic, perquè són allà per a nosaltres, per felicitar-nos, empènyer-nos els últims metres, reconèixer el mèrit que tenim, fer-nos sentir grans i poderosos. Agafo aire i faig un últim esforç, serà l’últim i sé que val la pena fer-lo. Ho tornaré a aconseguir. Penso en un amic meu i una frase que em va escriure per whatsapp i que no puc compartir. Torno a riure i suposo que la meva cara en creuar la línia d’arribada és un reflex de cansament, satisfacció i alegria. Després d’uns minuts de recuperació només sento dins meu felicitat.

    Gràcies a tots els companys/es per les sortides de diumenge. És un plaer compartir quilòmetres i diversió amb tots vosaltres. Visca Km0 Ponent.

    #37569

    numovi
    Gestor de comptes

    Només per llegir les emocions que vas sentir ahir et perdono que em deseixissis sòl la setmana passada :laugh: :laugh:

    Felicitats Arnau !!!!!

    #37574
    Hache
    Hache
    Participant

    El que més m’agrada de les maratons és llegir les cròniques dels companys B) , com sempre el Redman es supera a ell mateix.

    Felicitats per la décima:) :) i per la teva prosa tan poètica!!!

    Una abraçada company!!!!

    #37576

    Artur42
    Participant

    Bravo Redman; veig que dimecres hauré d’anar tot sol a Camarassa:P

    #37577

    Jordi Codony
    Participant

    QUE GRAN ETS ARNAU:) .
    Vas parar a Cevera en el moment adequat, de vegades costa prendre una decisió com aquesta. Endevinar-ho és la diferència entre gaudir o patir.

    Felicitats per saber gaudir !!!

    #37578

    kepasaneng
    Participant

    Una altra marató al sac, una altra a Barcelona. Com molts de vosaltres, lloc del debut. Marató especial, emotiva, estupenda i a la vora de casa.

    8 setmanes enrera escrivia una altra crònica després d’acabar la de Tarragona presa com una tirada llarga. Aquell dia, una de les motivacions per fer-la, va ser que era la novena… per així poder fer que Barcelona fos la desena. Número especial en lloc especial (Arnau, veig que coincidim!)

    Aquest cop però, a diferència de les darreres maratons (Castelló i TGN), tenia 2 grans diferències. La primera és que em vaig prometre a mi mateix arribar en un estat de forma millor, i la segona és que la encarava amb un únic objectiu, que era portar a mon germà a poder fer la seva MMP. I així arribem al gran dia….

    El dia comença com sempre a Barcelona. Fotos, abraçades al companys, nervis compartits i desitjos dels millors. Finalment sortim i la festa comença. Els primers kms passen volant, entre rialles i xerrades. Al grupet anem 3, amb els germans s’afegeix el Joan Vázquez, un crack que molts coneixeu pel seu pas durant molts anys com a monitor al Zenkiu. Ens anem controlant el ritme fins a l’alçada del Camp Nou. Aquí, amb la primera pujadeta, veiem que alguna cosa no rutlla. El Robert no fa bona cara… la cosa no pinta bé ja desde el principi.

    Mirem de controlar el ritme, esperant que a la baixada cap a la plaça Espanya la cosa ja millori i s’estabilitzi, però no sembla pas que passi. Anem passant kms amb un ritme més o menys constant. Veiem per primer cop la familia que s’ha desplaçat i ens animen. Ho faran tot el recorregut i s’agraeix enormement. Pujant Gràcia veig que mon germà es va quedant, regulant esforços, i hem de començar a esperar-lo. Aprofito a l’acabar la pujada per apartar-me i fer la ja clàssica pixadeta maratoniana.

    He d’apretar per tornar-los a agafar, especialment em costa perquè m’ha quedat el grup de les llebre del 3:30 al mig i em costa passar-los. A sobre em peten els 2 gels que portava al cinturó (mai més Nutrisport en una goma…), hauré d’esperar als GU dels avituallaments.

    Segueixen els kms i el ritme es va fent més lent. Anem regulant perquè no ens distanciem. Ens ho passem de conya amb la GoPro que portem, gravant i dient tonteries tota l’estona, però mon germà es va quedant i l’alegria no pot ser complerta.

    Anem fent la goma per anar estirant cames. La veritat és que les cames em demanen anar més ràpid, però hem vingut al que hem vingut i desitjo poder entrar en familia per la meta. Al km26, Torre Agbar, se’ns uneix un altre amic, l’Àlex, que entra a la marató per acompanyar-nos els darrers 14km. Un cop amb ell la goma que fem el Joan i jo comença a estirar-se més.

    A l’arribar al litoral la goma s’estira del tot. Ens veiem obligats a parar i anar enrera per no perdre’ls, però inevitablement arriba el moment que havia estat intentant evitar. Mon germà no pot i ens obliga a marxar. No vull fer-ho, sincerament no vull, però ens coneixem i se que en aquell moment si estem a la vora fem més mal que be. Així que tirem. I al km34 comença una nova cursa. Fins llavors no em preocupava de res meu, no era la meva cursa, però llavors començava la meva marató.

    Així que teniem 8km endavant per disfrutar. Les cames podien tirar i ho van fer. Comencem a marcar kms per sota de 5′, cosa que a aquelles alçades de cursa crec que no havia fet mai a Bcn. Passem molta gent. El Joan sembla que voli, els kms són per nosaltres els mortals. I així anem fent fins paralel. Allà, quan deuen quedar uns 700m per la meta, m’emociono i faig un canvi de ritme en plan sprint, per donar-ho ja tot, per celebrar que estic amb forces a aquelles alçades. Em dura 200m, una rampa em deixa mig coix. M’ho tinc ben merescut per fer tontades a aquelles alçades.

    Gir a l’esquerra i recta final. Cinquè cop que faig aquesta recta i crec que cada cop la trobo més bonica. És una entrada perfecta per una marató. Qui m’ho anava a dir al 2010 quan vaig debutar, que en faria tantes i que hi disfrutaria tant.

    Alegria agredolça. Alegria perquè he acabat més fort que mai i perquè he tornat a fer una marató de la que em sento orgullós com a corredor, pensant fins i tot què hagués passat d’haver sortir a fer el meu temps. Trist perquè l’objectiu principal no s’ha acomplert.

    Com he dit alguna vegada, la marató es capaç de les millors alegries i de les pitjors tristeses, i a mon germà, com tots sabeu, aquesta prova li deu una i amb escreix.

    #37579

    cargol
    Participant

    Sou MOLT GRANS companys i es una delicia poder llegir aquestes cròniques plenes d’emotivitat, humanitat i vida.
    Salut i milles.
    Abel

    #37582

    Jordi Codony
    Participant

    Felicitats company !!!, i també al teu germà. Intentar-ho té el seu mèrit.
    Com sempre una crònica que transmet altes dosis de realitat.

    Fins aviat.

S'està mostrant 8 entrades - de la 1 a la 8 (d'un total de 8)

El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.